• Imprimeix

Qui era Carles Rahola?

Carles Rahola

“Dels beneficis de Biblioteques com aquesta en gaudeixen, sortosament, no sols els que hi venen, els lectors de la ciutat, sinó també els dels pobles veïns. El llibre, que té unes ales molt subtils, va a trobar-los, i acabat, complida la seva missió, torna a la seva llar. La Biblioteca s’irradia, la Biblioteca té la seva plena eficàcia. El mestre, la mestressa, l’estudiós d’aquests indrets de l’Empordà, ja no es deuen trobar tan sols en el poblet que de vegades no els comprèn. (Qui, amb un bon llibre amic, se sentiria solitari, en el més apartat recó del món?) Cal intensificar, per tant, el servei de préstec establert per la vostra Biblioteca, i fer que els llibres, amb les seves ales de llum, vagin i vinguin constantment per aquestes terres, escampant generosos la bona llavor de cultura, que granarà un dia o altre”

(De “L’amor al llibre i els grans amics del llibre”, conferència pronunciada per Carles Rahola a la Biblioteca Popular de Figueres el 3 de novembre de 1927).

Carles Rahola va ser una de les figures més importants del món de la cultura catalana de la primera meitat del segle XX.

Nascut a Cadaqués el 1881, amb només tres anys es trasllada a la ciutat de Girona amb la seva família, a un pis de la plaça de la Independència.

El 1890 el seu pare, Ferran Rahola, va obrir una llibreria a la Rambla d’Álvarez Castro, posteriorment traslladada al Carrer Nou i després a la plaça del Vi. L’establiment era regit pel seu germà gran Darius Rahola i també disposava d’una impremta. Carles Rahola hi va entrar a treballar amb només tretze anys. La devoció pel llibre li deixaria petjada per sempre.

Després d’una breu aventura periodística amb la fundació del diari “El Eco del Pueblo” -suspès per les crítiques a la Guerra de Cuba impreses a les seves planes- Darius assumeix la direcció, el 1898, del nou diari “El Autonomista”, on Carles Rahola publicarà el seu primer article, dedicat al poeta anglès autor del clàssic “El paradís perdut”: John Milton.

En aquella època fa amistat perdurable amb Xavier Monsalvatge –a qui després de la seva mort li dedicarà un assaig biogràfic-, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana. El grup serà immortalitzat a l’obra de Bertrana “El vagabund”, segona part de la trilogia “Entre la terra i els núvols”, on el personatge Lavila és un clar 'alter-ego' de Carles Rahola.

Pequeños ensayos” (1905) serà el primer llibre de Carles Rahola, un recull de petits assaigs de caire literari i filosòfic encara escrit en castellà. El 1910 escriu “El llibre de l’August d’Alzina” obra molt personal que marca un tomb en la seva producció però que va patir les crítiques del seu admirat Eugeni d’Ors pel distanciament amb les tesis del noucentisme.

És a començaments dels anys vint, però, quan Carles Rahola descobreix la seva veritable vocació, a la que dedicarà en endavant la pràctica totalitat dels seus escrits: la divulgació històrica i cultural, sempre en un to planer, entenedor i adreçat en moltes ocasions a escolars i lectors joves o no especialitzats:  “Gerona y sus monumentos”  (1929), “Vides modèliques”(1932) i “Antologia de prosistes i poetes catalans” (1933) entre d’altres.

Va ser un pioner de la ràdio a Catalunya: a l’emissora de Girona E.A.J. 38, des de 1933 intervé amb al·locucions de quinze minuts  on parlava d’història i Girona, un altre signe de la seva voluntat de fer arribar la cultura a totes les capes socials i generacionals. També va aprofitar qualsevol ocasió per defensar l'activitat de les Biblioteques Populars de la Mancomunitat, precedent de les actuals biblioteques públiques.

Els seus anys més actius culturalment van ser els de la Segona República, a la que va romandre fidel durant la Guerra Civil -encara que també hi va ajudar eclesiàstics en perill a causa dels actes violents dels revolucionaris-  fins a la desfeta del 39.

A les darreries de la guerra, Carles Rahola va rebutjar la possibilitat d’exiliar-se a França. Pensava que no seria un objectiu de la repressió del franquisme. El seu clar perfil progressista i republicà –a escrits com “Contra l’invasor” aprofitava el tema de la invasió napoleònica per demanar l’expulsió dels exèrcits feixistes d’Itàlia i Alemanya- mai havia estat exaltat, més aviat idealista i entusiasta. Als seus articles advocava per un federalisme les conseqüències del qual no imaginava fatals. S'equivocava. Va ser detingut el febrer de 1939. Malgrat els nombrosos testimonis a favor seu va ser condemnat a mort. La infàmia s’agreujava per la seva postura en contra de la pena de mort des de la seva joventut, expressada a volums com "La pena de mort a Girona" (1934).

Des de la presó, escriuria a la seva família:

“Me’n vaig vers el Més Enllà, tranquil i serè, en virtut d’una sentència absolutament injusta: me’n vaig vers la Llum Eterna. Però sento la recança infinita per deixar-vos...

No us desoleu pas, estimeu-vos com sempre ens hem estimat tots.

Que algú reculli, ara o més tard, el millor de la meva obra: tots vosaltres sabeu amb quin fervor l’he feta, dia per dia, hora per hora, minut per minut.

No crec deixar cap enemic en aquesta terra, en la dolça Catalunya que he estimat tant, en aquesta Girona dels meus amors, ni tampoc fora d’ella”.

La versió oficial del seu afusellament sentenciava amb cinisme “falleció en esta Ciudad, a las cinco horas del día 15 de marzo de 1939, a consecuencia de colapso cardíaco”.

Quan es va inaugurar la nova Biblioteca Pública de Girona no hi va haver cap dubte de quin seria el seu nom. La decisió va ser unànime: Carles Rahola.

 

Data d'actualització:  25.01.2017